Mapa físic de Bolívia
Font de la imatge: Fan Bolivia
Principals formes de relleu
El relleu juga un factor tant decisiu com el clima en l’economia d’un país. Les planueres són favorables per l’home, perquè permeten comunicacions fàcils i quan tenen un clima apropiat, poden generar una agricultura intensiva. Les muntanyes i serralades, dificulten un desenvolupament racional de els vies de comunicació i com que el clima és fred, restringeixen considerablement l’agricultura, tornant inhòspites les condicions ambientals per la vida de l’home.
Per altra banda, la geografia i els recursos naturals d’un país, estan íntimament relacionats a la constitució geològica de l’escorça terrestre que correspon al seu territori.
Mapa físic de Bolívia
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bol%C3%ADvia
Bolívia és una país fonamentalment andí, tot i que la major part del país s’estén per la planura amazònica, i representa la síntesis geogràfica i geològica del continent sudamericà ja que en el seu territori s’hi troben representades les roques corresponents a totes les eres geològiques. Podem diferenciar tres unitats fisiogràfiques, amb els detalls corresponents de les seves característiques geogràfiques i geològiques:
- LA REGIÓ ANDINA
Correspon a la zona occidental, avarca el 13% del territori ocupant una superfície de 142.815,53 Km2 i està formada per l’Altiplà i la Serralada dels Andes, on la seva altura (amb més de 4.000m) la caracteritza tant per tenir els cims més alts del país, com per disposar d’una meseta plana a una altura mitjana de 3.800m, amb una amplada de fins a 200 Km i de 800 Km de longitud. Aquest altiplà andí, situat al mig de la Serralada dels Andes és una conca endorreica, amb grans extensions de terrenys plans producte de l’acumulació de sediments quaternaris d’un antic ambient lacustre. Aquesta planura, pel fet d’estar a on està, està interrompuda per moltes serres on hi afloren roques de diferents edats però que, majoritàriament, són del Terciari.
La Serralada dels Andes es divideix en tres sistemes orogràfics principals: la Serralada Occidental, la Serralada Central i la Serralada Oriental; a més de dues serres de menor rellevància, les serres de l’Escut Brasiler i les serres aïllades del Massís Chiquitano.
® Serralada Occidental: la seva característica més singular és el vulcanisme dels seus cims. Comença al nord, amb el nus Jucuri, i acaba al sud amb el volcà Licanbur a la frontera amb Chile. El clima és fred i inadequat per la vida vegetal o animal i la seva principal riquesa es troba al sòl, on hi ha grans quantitats de minerals metàlics com l’or, la plata, el coure, etc. Es caracteritza pel seu origen volcànic i està formada per numerosos cons i fluxes de laves del Terciari i el Quaternari. A la vegada, aquest sistema està dividit en tres parts:
o Zona septentrional: s’hi troben els pics més alts de Bolívia, com el Nevado Sajama, el més alt del país amb 6.542m, cobert de neu permanentment i els cerros Pomerape i Parinacota, anomenats Payachatas. El Parinacota és un volcà apagat amb un con de neu que recorda al Fujiyama japonès.
o Zona central: Està situada entre els salars de Uyuni i Coipasa i el seu cim més alt és el volcà Ollagüe a la frontera amb Chile.
o Zona meridional: està caracteritzada per ser volcànica i per tenir moltes tempestes de sorra i boira. Hi ha el volcà Licanbur, el volcà actiu més gran del món, que té una altura de 5.920m però que només fins als 5.400m del vessant nord són de propietat boliviana (després esdevé territori chilè). A més a més, en aquesta zona s’hi troben les llacunes Colorada i Verde, famoses pels colors cridaners de les seves aigües.
Nevado Sajama
Font: http://www.esacademic.com/pictures/eswiki/78/Nevado_Sajama_-_Oruro_-_Bolivia.jpg
® Serralada Central: aquesta divideix les tres cocnques hidrològiques del país. Comença al nord, al nevat Chaupi Orco i els tres palomanis, i s’extén cap al sud fins al cerro Zapaleri, on hi ha una triple frontera entre Boívia, Chile i Argentina. Aquest sistema també està dividit en tres parts:
o Zona septentrional o Real: s’hi troben els nevats de Chaupi Orco i els tres palomanis. A més compta amb la cadena muntanyosa més significativa de Bolívia, que es troba a la Serralada de La Paz, a prop de la ciutat homònima i que està formada, entre altres, pel nevat Illimani, l’Illampu, l’Ancohuma, el Mururata i el Huayna Potosí, els quals tots són cims de més de 6.000m. A més a més, aquesta és una secció molt famosa perquè s’hi troba l’observatori meteorològic més alt del món, al nevat de Chacaltaya, així com també hi ha la pista d’esquí més alta del planeta.
o Zona central: s’hi troben el Sumac Orcko o Cerro Rico, així com els cerros Andacava i l’estació ferroviària Paso de Cóndor, una de les més altes del món, situada a una altura de 4.788mm.
o Zona meridional: es caracteritza per la seva alta mineralització, ja que en ella s’hi troben els majors jaciments d’estany. El seu cim més alt és el Cerro Zapaleri a la frontera amb Chile i Argentina
Cerro Zapaleri
Font: http://viajeros4x4.com/2008-11/ib_zapaleri2_1a.htm
® Serralada Oriental: està formada per cadenes paral·leles que es despleguen de nord a sud, on les quals, en moltes ocasions, s’internen en regions boscoses i humides, riques en productes agrícoles i ramaders. Consitueix l’expressió morfològica més important de Bolívia i correspon al denominat bloc paleozoic on hi afloren roques corresponents a aquesta Era i roques sedimentàries i ígnies del Mesozoic i Cenozoic. Es divideix, també, en tres subseccions:
o Zona septentrional: està caracteritzada per ser una continuïtat de serres, com Eslabón, San Buenaventuea, Muchane, Pilón, etc. Entre els seus cims més importants s’hi troben els cerros d’Astalava i Colorado.
o Zona central: es distingeix per estar formada íntegrament per la serralada de Cochabamba. En travessar el departament de Cochabamba forma els Yungas al Chapare. Els seus cims principals són el Tunari (5.200m) i el San Benito (4.298m). S’estén cap al departament de Santa Cruz formant les serres aïllades com Mataracu, San Rafael, Las Juntas i Los Volcanes, aquests últims al Parque Nacional Amboró.
o Zona Meridional: comença al nord de Chuquisaca amb la cadena Presto i acaba a les serres de Caiza i Capirenda a la província del Gran Chaco al departament de Tarija. No té cims de gran importància.
Parc Nacional del Tunari
Font: http://bolivia120.blogspot.com/2009/06/parques-nacionales-y-reservas-cerro-de.html
® Serres de l’Escut Brasiler: és a la regió nord-oriental del país i hi trobem les unitats de roques més antigues, del Precàmbric.
® Serres aïllades del Massís Chiquitano: es troba repartit pel nord del país en serres i turons aïllats, de poca elevació, formats al Precàmbric, plegament que rodeja l’Escut Chiquitano. Els seus principals components són:
o Al nord: a prop del límit amb el Brasil, al departament del Beni hi trobem les serres de San Simón i Caparuch, o la serra d’Huanchaca al Parc Nacional Noel Kempff Mercado del departament de Santa Cruz.
o Al sud: hi trobem les serres de San Lorenzo, San José, Sunsas, Santiago, Tapia i La Cal, totes dins el departament de Santa Cruz. El pic més elevat de la zona és el Chochis amb 1.290m. En aquest massís també s’hi troba el centre d’interès econòmic del cerro Mutún (800m) on hi ha un dels jaciments de ferro més gran del món.
Massís de Chochis
Font: http://www.faunatura.com/hoy-festejamos-dia-tierra.html
- LA REGIÓ SUBANDINA
Abarca el 28% del territori ocupant una superfície de 307.602,68 Km2 i està formada per les Valls i els Yungas, amb una altura mitjana de 2.000m que es caracteritza per tenir valls tancades i una vegetació exuberant. S’interposa entre l’altiplà i les planures orientals i es troba entre la frontera peruana i Cochabamba. Forma un llarg descens des de les altures andines (4.000m) fins l’Amazonia (1.500m), on els rius s’encaixen a les profunditats de les valls, goles, terrasses i amplis cons de dejecció. A la part sud i central d’aquesta zona, hi ha representada la principal regió petrolera de Bolívia.
- LA REGIÓ DE LES PLANURES
Abarca el 59% del territori ocupant una superfície de 648.162,79 Km2, percentatge que la converteix en la regió més gran del país. Està formada per les subregions amazònica, platense i del Gran Chaco, amb una altura mitjana inferior als 400m. S’estén des del Departament de Pando passant pel nord de La Paz, Beni, Cochabamba, Santa Cruz, Chuquisaca i fins a Tarija. Disposa d’un relleu horitzontal amb lleugeres irregularitats, i constitueix un terreny aluvial amb dipòsits de material sedimentari arenós-argilós del Quaternari dels rius de la zona, on en alguna part són fons d’antics llacs o mars. Aquesta regió està totalment coberta per zones boscoses i selvàtiques de tipus amazònic.
Mapa de Bolívia amb les principals orografies assenyalades
LES PRINCIPALS ELEVACIONS DE BOLÍVIA
* Nevado Sajama, 6.542 m
* Illampu, 6.421 m
* Illimani, 6.462 m
* Ancohuma, 6.380 m
* Chearoco, 6.127 m
* Pomerape, 6.240 m
* Chachacomani, 6.074 m
* Parinacota, 6.362 m
* Huayna Potosí, 6.088 m
* Acotango, 6.052 m
* Acamarachi, 6.046 m
* Chaupi Orco, 6.040 m
* Uturuncu, 6.008 m
* Illampu, 6.421 m
* Illimani, 6.462 m
* Ancohuma, 6.380 m
* Chearoco, 6.127 m
* Pomerape, 6.240 m
* Chachacomani, 6.074 m
* Parinacota, 6.362 m
* Huayna Potosí, 6.088 m
* Acotango, 6.052 m
* Acamarachi, 6.046 m
* Chaupi Orco, 6.040 m
* Uturuncu, 6.008 m
Situació climàtica del país
Situació climàtica de Bolívia:
Bolívia és un país on es troben tots els climes; des del tropical a les planúries fins als climes més freds a les altes serralades.
A més de la variabilitat espacial de les condicions climatològiques, molts llocs del país presenten climes irregulars al llarg de l’any amb grans i imprevisibles variacions.
Les condicions climàtiques del país estan determinades per una combinació de factors entre els quals destaquen: la posició geogràfica en si, la latitud, la seva ubicació als tròpics, la altitud, la varietat de relleus a la serralada dels Andes, les planúries, els vents alisos i el fenomen del Niño.
Aquests factors modifiquen la temperatura, precipitació,etc. fent que hi hagi multitud de climes a dins del mateix país.
Seguidament n’exposarem alguns:
La latitud es fa patent principalment a la zona amazònica de Bolívia. Bolívia estant situada entre la zona de l’Equador i el tròpic de Capricorn li correspondria un clima tropical càlid i humit amb la presencia de tres regions latitudinals climàtiques: la tropical, subtropical i temperada, que es presenten a l’orient del país. Malgrat això, la presència de la serralada dels Andes refreda completament el clima cap a l’oest. A partir de 4500 i 5000m s’observa la presencia de gel i neu, una forta variació tèrmica entre el dia i la nit, etc. La regió subtropical i tropical es troba entre els 11º i 12º de latitud sud; es a dir, que només el 4,7 % del territori és una àrea veritablement tropical.
L’alçada relacionada amb la serralada dels Andes, constitueix una important barrera topogràfica que impedeix la lliure circulació dels vents. Les grans variacions topogràfiques d’Est a Oest, donen un clima càlid i humit a la zona oriental, un clima temperat a calent al les valls, un clima temperat i sec a l’altiplà i fred a les altes serralades. El relleu a dins dels mateixos Andes, amb profundes valls i “yungas” on es produeix un escalfament de dia, origina masses d’aire que quan s’eleven en forma concentrada i refredar-se amb l’altitud, originen violentes pluges de convecció.
Els vents alisos son masses d’aire calent i humit que venen des de Brasil, que es desvien pels Andes i que aporten a Bolívia la humitat originada en aquest oceà.
El fenomen del Niño és una anomalia climàtica que té el seu origen en una extensió anormal i prolongada d’una corrent marina càlida. En un any normal les aigües superficials càlides son arrossegades pels vents alisos des de l’Est fins a l’Oest del Pacífic. En les costes de l’Equador i el Perú les aigües fredes pugen cap a la superfície. En un fenomen del Niño forts vents de l’oest porten aigües calentes fins a les costes de l’Equador i el Perú i fan perdre força als alisos i a les aigües costaneres que s’escalfen.
Condicions climàtiques en general:
Moviments de les masses d’aire: la circulació general atmosfèrica zonal determina la distribució espacial i temporal de les pluges. El continent sud-americà està sota la influència de tres sistemes semi permanents d’alta pressió i un de baixa pressió. Els sistemes d’alta pressió son els anticiclons de l’Atlàntic, del Pacífic sud i del Carib, que envolten el continent. El sistema de baixa pressió correspon a la zona de convergència intertropical (ZCIT).
La diferencia de pressió entre els sistemes anticiclònics i a la zona de convergència intertropical, genera fluxos d’aire des de els tròpics cap a l’equador. Aquests son derivats cap a l’esquerra pel moviment de rotació de la terra donant lloc als vents alisos del sud-est.
Durant l’hivern la zona de convergència intertropical es desplaça cap al nord i els anticiclons penetren mes en el continent, donant lloc a l’estació seca a Bolívia. Al final de l’hivern, el front polar antàrtic inicia el seu replegament cap al sud, mentre que la ZCIT avança cap dins del continent portant amb ell aire humit i calent.
A Bolívia arriben vents calents dels oceans Atlàntic i Pacific i del pol sud.
Els “surazos”: durant la tardor i l’hivern arriben des del sud del Pacific, masses d’aire polar que penetren al continent sud-americà i canalitzades pels Andes, es desplacen cap al nord i arriben a Bolívia provocant freds hivernals.
La dinàmica de les masses d’aire atlàntic i amazònic s’altera amb freqüència a la tardor i a l’hivern per l’arribada, des del sud del Pacific, de masses d’aire polar que penetren al continent sud-americà i canalitzades pels Andes, es desplacen cap al nord i arriben a Bolívia.
Aquest aire fred i pesat, empeny l’aire tropical calent i lleuger que hi ha al país, generant un aire fred caracteritzat per una forta nuvolositat que localment s’anomena “surazo”.
Els efectes dels “surazos” son més sensibles a les planúries, on no hi ha obstacles per la penetració de l’aire fred. Els efectes tèrmics i pluviomètrics dels “surazos” es produeixen amb un dia d’endarreriment al nord del país, temps que triga l’aire fred a desplaçar-se.
La zona septentrional es troba allunyada de l’efecte de refredament dels “surazos” ja que els vents calents del nord li serveixen de front i impedeixen l’avanç d’aquests.
L’acció dels “surazos” es nul•la a l’altiplà, encara que es pot observar alguna relació entre les nevades i els “surazos” de la planúria.
Els efectes tèrmics dels fronts freds son mes forts a l’hivern i els efectes pluviomètrics mes marcats durant l’estació de pluges quan el vapor d’aigua es mes abundant. A l’estiu, les masses d’aire humit d’origen amazònic, afecten a tot el país i els fronts freds lligats als “surazos” provoquen puntes de pluges a tot arreu, menys a l’altiplà on les pluges son constants.
La circulació dels vents: existeixen importants masses d’aire que circulen en diferents direccions i amb diferent intensitat en tota Bolívia, els vents son molt variats degut al relleu, des de les brises fins als vents huracanats.
Els vents influeixen en la distribució de la temperatura i la humitat ja que transporten part de la calor de les zones calentes a les fredes i viceversa.
a) Vents a l’altiplà i les serralades. La zona de l’altiplà esta sotmesa a la influencia dels vents alisos, provinents de la zona amazònica i als vents freds que provenen del sud. La influencia dels vents del Pacífic es petita, ja que la humitat que transporten es absorbida per la serralada occidental, originant una gran evaporació.
b) Vents sobre les valls subandines i a serralada oriental. Els vents alisos amazònics, carregats de humitat, que avancen a traves de les selves i prats, xoquen contra les serres sub-andines i la serralada oriental originant abundants precipitacions.
Precipitacions:
A Bolívia l’estació plujosa es a l’estiu (al seu estiu). Un total del 60 a 80% de les precipitacions es presenten durant els quatre mesos mes plujosos; de desembre a març. L’estació seca, on pot ploure del 0 al 20%, es a la tardor, l’hivern i la primavera, amb un mínim de maig a juliol. Dos períodes de transició separen aquestes èpoques, una a l’abril i una altre de setembre a novembre.
Mapes de temperatura, precipitació, evapotranspiració i aridesa
Font de la imatge: http://www.madrimasd.org/blogs/universo/2008/03/15/86707
Sequeres:
Periòdicament es presenten sequeres a l’altiplà. La sequera no és un període predicible i no existeix un mètode per a pronosticar-les. Hi ha períodes de sequera que es poden atribuir al fenomen del Niño.
El fenomen del Niño provoca a Bolívia dues conseqüències importants: per una banda, una part important del país (regions andines i part nord de la planúria) pateix una sequera, mentre que la part baixa del les planes registra fortes pluges i inundacions.
Distribució de les temperatures:
La distribució de les temperatures es una funció de l’alçada, que varia anualment des dels 25ºC a les planes, 18ºC a les valls i 10ºC a l’altiplà. L’amplitud tèrmica anual té pocs canvis ja que la duració del dia i l’angle dels rajos solars, es gairebé similar a l’hivern que a l’estiu. Les temperatures mitjanes més baixes es donen al juny i juliol. Les majors temperatures mitjanes anuals es situen al centre de les planúries, amb valors per sobre els 27ºC.
Principals conques hidrogràfiques
Bolívia, des del punt de vista hidrogràfic, la dividim amb tres vessants: La vessant de l’Atlàntic (Conca de l’Amazones i Conca del Plata), la vessant Altiplànica o cerrada i la vessant del Pacífic (molt menor però amb molta importància econòmica). Aquestes vessants, a més, estan constituïdes per 10 subconques, 270 rius principals, 184 llacs i llacunes, uns 260 aiguamolls i 6 salars.
- VESSANT DE L’ATLÀNTIC
La vessant de l’atlàntic és una conca exorreica que agrupa totes les conques hidrogràfiques dels rius que desemboquen a l’Oceà Atlàntic. Drenen una superfície de 953.500 km2, que suposen un 86,6% del territori bolivià. Aquesta vessant està composta, bàsicament, per les conques de dos grans rius:
- Conca de l’Amazones: és la major conca hidrogràfica del món, amb una superfície de 7.800.000 Km2 i un cabal mitjà a la desembocadura de l’Atlàntic de 180.000 m3/s. És compartida amb el Brasil, la Guayana, Veneçuela, Colòmbia, l’Equador i Perú. En territori bolivià comprèn 724.000 km2, el 65,9% del territori nacional.
Mapa de la conca del Riu Amazones.
Mapa físic de la conca del riu Amazones.
Part de la conca del riu Amazones que es troba a Bolívia.
Els rius d’aquesta conca solen ser cabalosos i meàndrics, formant multitud de llacs i llacunes, com la llacuna Murillo o la llacuna Mentiroso, del riu Madre de Dios.
Des d’un punt de vista hidrològic, el riu Madera, el principal afluent del riu Amazones, és el gran col·lector dels rius bolivians, ja sigui per cabal, navegabilitat o aprofitament potencial. Aquest riu forma una frontera natural amb el Brasil de 95 Km fins la seva confluència amb el riu Abuná, on s’endinsa en territori brasiler.
La conca de l’Amazones en territori bolivià té quatre subconques:
- Subconca del riu Acre: és una de les més petites del país, amb només 3.722 Km2. El riu Acre neix en territori peruà, és un riu internacional de curs continu i des del seu afluent (el riu Yaverija) fins al llarg de 180 Km marca la frontera de Bolívia amb Brasil.
Riu Acre.
- Subconca del riu Abuná: té una superfície de 25.870 Km2, recorre 375 Km i desemboca al riu Madera.
Riu Abuna
- Subconca del riu Mamoré: és una conca molt extensa, d’uns 241.600 Km2, que drena part dels departaments de Beni, Santa Cruz, Cochabamba, Potosí i Chuquisaca
Riu Mamoré
- Subconca del riu Beni: té una superfície de 133.010 Km2 i compren una part dels departaments de Pando, Beni, La Paz i Cochabamba.
Riu Beni
Les planures d’aquesta conca abarquen una extensa zona del territori nacional on s’hi ha inventariat 202 llacunes, algunes de les quals tenen superfícies majors de 50 Km2, com per exemple:
- Llac Huaytunas: 329,50 km²
- Llac Rogaguado: 315 km²
- Llac Rogagua: 155,50 km²
- Llacuna Guachuna: 102 km²
- Llacuna Océano: 100 km²
- Llacuna Mamornadas: 74,10 km²
- Llacuna Las Habras: 72,6 km²
- Llacuna San Jorge: 68,6 km²
- Llacuna de Araré: 68 km²
- Llacuna Huachi: 67 km²
Llac Roguagua
- Conca del Plata: és una conca de 3.100.000 Km2 i amb un cabal mitjà a la desembocadura al Mar del Plata de 22.000 m3/s. És compartida amb el Brasil, l’Argentina, Paraguay i Uruguay. A Bolívia compren 229.500 Km2, el 20,9% del territori nacional i està dividida en tres subconques:
Països integrants de la conca del Plata
Part de la conca del Plata que pertany a Bolívia
- Subconca del riu Paraguay: té una superfície d’uns 118.031 Km2 i el riu Paraguay (2.625 Km) és el més important d’aquesta subconca per la seva navegabilitat i la seva conexió amb l’Oceà Atlàntic a través del riu Paraná (Argentina), on hi desemboca.
Riu Paraguay
- Subconca del riu Pilcomayo: abarca una superfície de 96.267 Km2 i està composta pels riur Pilcomayo, Pilaya, Tumusla, San Juan del Oror i altres afluents. El riu Pilcomayo és el principal riu de la Conca del Plata a Bolívia, neix al departament d’Oruro a una altitud de 5.200 m i va en direcció sudest fins a la seva desembocadura al riu Paraguay, recorrent uns 1.590 Km, dels quals 789 Km són exclusivament en territori bolivià.
Riu Pilcomayo
- Subconca del riu Bermejo: Es troba al departament de Tarija i té una superfície de 11.970 Km2. Els seus rius principals són el Bermejo i els seus afluents, el Grande de Tarija i el Tarija. El riu Bermejo neix en territori bolivià però després s’endinsa en terres argentines, formant una frontera natural entre els dos països.
Riu Bermejo
Les llacunes més importants de la conca del Plata són:
Llacuna Uberaba
- VESSANT ALTIPLÀNICA (CONCA ENDORREICA O TANCADA)
La conca endorreica de l’Altiplà comprèn tots els cossos d’aigua que es troben a la part altiplànica del Perú i als departaments bolivians de La Paz, Oruro i Potosí: una gran quantitat de rius, llacs, llacunes i manantials que no discorren a cap oceà al trobar-se tancades per la serralada dels Andes. Té una superfície de 154.176 Km2, que correspon al 13,2% del territori nacional.
Mapa hidrogràfic de la vessant altiplànica
Els rius més importants d’aquesta conca són el riu Desaguadero i el riu Lauca i els llacs solen ser grans i poc profunds (exceptuant el llac Titicaca). Destaquen quatre grans llacs: el Titicaca, el més gran del pais; el llac Poopó, que rep aigües del Titicaca i és el segon més gran; el llac Coipasa; i el llac Uru Uru.
Les llacunes d’aquesta conca es divideixen en dos tipus, les d’aigua salada i les d’aigua dolça. Les llacunes salobres més importants són la Colorada (60 Km2), situada al sud del departament de Potosí, que presenta un color vermell degut als sediments d’aquest color i a alguns tipus d’algues; la llacuna Pastos Grandes (90 Km2), que es troba al nord de la Colorada i que presenta poca profunditat ja que no rep grans aportacions d’aigua, cosa que fa que es trobi en un estat de dessecació prevalent la crosta salina; i les llacunes Verde, Salada, Khara o Kara i la Blanca.
Entre les llacunes d’aigua dolça destaquen la llacuna Kalina (20,6 Km2), la més gran d’aquest conjunt, que es troba al sud del departament de Potosí, la llacuna Coruto (15,8 Km2), la llacuna Loromayu (9 Km2) i la llacuna Coranto (6,36 Km2), entre d’altres.
En aquesta vessant també hi existeixen dos grans salars, residus de l’evaporació de l’antic llac Minchin, atrapat als Andes quan es van començar a elevar fa millons d’anys. El salar més important és el de Uyuni o Tunupa, que amb 12.000 Km2 esdevé el desert de sal més gran del món, i té una espessor de 120m de profunditat. El salar de Coipasa, situat al departament d’Oruro, té una superfície de 2.218 Km2 i una espessor de 100m. Altres salars importants són el d’Empexa, Ollagüe, Chiguana, Chalviri i Laguani .
- Subconca del llac Titicaca: El llac Titicaca es situa en el lloc número 21 en la classificació mundial pel que fa a la seva extensió. Es troba a 3.810 m d’altitud i és la superfície navegable més alta del món, constituint una espècie de mar interior. Té una superfície de 8.562 Km2 dels quals només 3.790 Km2 i 575 Km de costa corresponen exclusivament a Bolivia.
Llac Titicaca
La conca del llac Titicaca és una immensa conca de 10.983 Km2 que es divideix en 10 subconques separades en dues parts per l’estret de Tiquina, d’una longitud de 900m. La superfície de la conca de drenatge avarca 4/5 al Perú i 1/5 a Bolívia.
- Subconca del riu Desaguadero: Té una superfície de 35.500 Km2 i el riu té una longitud de 436 Km (és un dels rius altiplànics més llarg del món) i neix al golf de Taraco, al llac Titicaca. Discorre en direcció sudest i abans d’arribar al llag Uru Uru es bifurca desembocant una de les seves branques a aquest llac i l’altra al llac PooPó.
Riu Desguadero
- Subconca del llac Poopó: té una extensió de 16.343 Km2, un dels principals col·lectors d’aigua és el llac Uru Uru, en el qual abans hi desembocava el riu Desaguadero però degut al rebliment i a l’evaporació, aquest llac ara només és un curs d’aigua que desemboca al llac Poopó.
- El llac Poopó: està situat al centre de l’altiplà andí (Oruro), a una altitud de 3.686 m. La part lacustre és molt plana, les seves aigües són poc profundes (de només 50 cm) i les seves costes poden desplaçar-se grans distàncies en funció dels aportaments rebuts. Per exemple, l’Illa de Panza, situada a l’extrem d’una zona de poca profunditat i depenent de l’època d’altes o baixes aigües, es pot convertir en una península.
- El llac Uru Uru: es localitza al sud de la ciutat d’Oruro i està format pel desbordament de les aigües del riu Desaguadero. Té una forma triangular amb un vèrtex dirigit al sud i un catet major orientat d’est a oest. El nivell d’aigua del llac té una fluctuació constant i contínuament està en augment.
Llac Poopó
- Manantials de la zona de Sud Lípez: la zona Sud Lípez és la que té una major quantitat de manantials de tot el país. A la zona, tot flux d’aigua corrent pels rius durant l’època d’estiatge, prové de més de 100 manantials que afloren tant a la zona muntanyosa com a l’altiplànica.
Zona del Sud Lípez
- VESSANT DEL PACÍFIC
A la vessant del Pacífic s’hi troben petits rius i rierols que neixen de manantials, com per exemple el riu Silala, que es troba a prop de la frontera amb Chile i aflora en territori bolivià a 4.511m d’altitud. El manantial està compost de vessants d’aigües subterrànies profundes, coneguda com els Manantials de Silala, i l’ús de les seves aigües es troben en disputa entre Chile i Bolívia.
Riu Silala
Mapa vegetació
Font de la imatge: http://latebolivia.traveltoursbolivia.com/index.php?option=com_content&view=article&id=187&Itemid=141&lang=es
Amenaces del medi físic
Els desastres a Bolívia, encara que associats a fenòmens d’origen natural no només son resultats d’aquests, sinó que també tenen una part de factors socioeconòmics, culturals, politics, institucionals, que determinen la seva generació i efectes.
Amenaces a Bolívia:
1. Amenaça d’inundació:
La inundació es un fenomen resultant de pluges fortes o continues que sobrepassen la capacitat d’absorció del sòl i la capacitat de carrega dels rius i rieres, determinant que el curs de les aigües sobrepassa el seu curs i inunda les terres adjacents.
Les activitats humanes intensifiquen les inundacions: la inadequada planificació dels assentaments urbans i el desenvolupament d’activitats disfuncionals pel mig, la tala indiscriminada d’arbres, la intervenció antròpica en cursos naturals dels rius incrementen la exposició de la amenaça d’inundació.
A Bolívia, l’amenaça d’inundació es d’alta intensitat a la conca de l’Amazones que afecta especialment als municipis ubicats als marges de la subconca del Marmoré, subconca del rio Grande.
2. Amenaça de sequera:
A Bolívia l’amenaça de sequera és de gran intensitat a la zona sud-oest que compren part dels departaments de Potosí i Oruro, i d’intensitat mitjana a l’altiplà. La zona amb major nombre d’esdeveniments de sequera es la Santa Cruz, Cochabamba i Tarija, mentre que a La Paz i Beni es poc freqüent.
3. Amenaces per sismicitat:
Un terratrèmol o sisme es l’alliberació d’energia acumulada al subsòl que es reflexa en un moviment brusc de la terra, degut a una fricció continua que es produeix pel lliscament de la dotzena de plaques continentals que flotant sobre les enormes masses de magma composen la escorça terrestre. La sismicitat a Bolívia esta relacionada amb les zones volcàniques, de subducció o diastrofisme actiu actual (falles). Els sismes associats al vulcanisme i tectonisme que es concentren a la frontera amb Perú i Xile estan vinculats a la placa de Nazca i la seva posició intermèdia de profunditat.
4. Amenaces per gelades:
Les característiques climàtiques de l’occident bolivià configuren un context propens a l’amenaça de gelada. Hi ha alt risc a les zones del sud-oest i l’occident del país, disminuint a mesura que ens acostem a la serralada oriental.
5. Amenaces per incendis:
En la majoria dels focs la reacció de combustió es basa en la reacció de l’oxigen amb un material inflamable; fusta, vegetació seca... Les causes immediates que donen lloc als incendis forestals son molt variades, encara que l’existència de grans masses de vegetació en concurrència de períodes de sequera genera condicions altament favorables pel desencadenament o propagació d’un incendi.
Els incendis de major intensitat es produeixen a l’orient bolivià, especialment en els municipis del departament de Santa Cruz i Cochabamba. Els incendis es manifesten especialment entre agost, setembre i octubre, quan es generen gran quantitat de focus de calor.
6. Amenaces per lliscaments:
Apareixen quan una porció de materials d’un vessant es trenca o perd l’equilibri i llisquen per l’acció de la gravetat. Els lliscaments, que es presenten durant l’època de les pluges, afecten la xarxa vial i les zones periurbanes de les principals ciutats del país, especialment les zones perifèriques de la ciutat de La Paz.
7. Amenaces per fenòmens del Niño i la Niña:
El fenomen del Niño està associat a pertorbacions en els règims de pluges i amenaces hidrometeorologiques, entre elles les inundacions a les planúries i sequeres a les valls i a l’altiplà.
El Niño: El fenomen, que dura uns quants mesos, s'inicia al principi de l'estiu austral, pels volts de Nadal (d'aquí el seu nom) i, bé que es dóna repetidament cada pocs anys, la seva freqüència és força irregular en el temps; tan sols es pot afirmar que com a mitjana apareix cada sis anys. Actualment el fenomen de caràcter oceanogràfic d'El Niño es relaciona amb un fenomen d'oscil•lació climàtica més àmplia, l'anomenada oscil•lació meridional, coneguda per l'acrònim internacional d'ENSO (El Niño Southern Oscillation). L'ENSO es correspon amb altres oscil•lacions climàtiques detectades a l'altre extrem del planeta. Les dades més recents suggereixen que el fenomen d'El Niño respon a un cicle natural d'escalfaments i refredaments de l'aigua. És un fenomen que es produeix amb una certa regularitat dins de la impredictibilitat dels fenòmens naturals en què s'inclou. El fenomen d'El Niño altera el funcionament dels ecosistemes marins de l'Amèrica del Sud i provoca pèrdues econòmiques importants a causa, sobretot, de les pluges torrencials i la minva de la pesca. En anys normals, al Pacífic oriental hi ha un gran sistema d'altes pressions, mentre que al Pacífic occidental hi ha un sistema de baixes pressions. Com que l'aire es desplaça dels llocs d'alta pressió als de baixa pressió, els vents bufen d'E a W i arrosseguen l'aigua tèbia de la superfície. L'aigua freda del fons es desplaça en sentit oposat i arriba a les costes sud-americanes, on aflora.
Aquest fenòmen causa grans danys tan a Bolívia com en el conjunt de l’Amèrica Llatina.
El fenomen de la Niña
Fenomen d'interacció oceà-atmosfera que és totalment contrària a la del fenomen d'El Niño.
La Niña es produeix quan els vents de l'E s'intensifiquen de manera anòmala tot provocant un desplaçament més gran de les aigües superficials que hi ha sobre la costa del Perú cap a l'W. Aquest desplaçament indueix al mateix temps una intensificació de l'aflorament d'aigües fredes, la qual cosa comporta un refredament de les aigües del Pacífic equatorial; a les aigües superficials al llarg de l'Equador s'han observat disminucions de fins 4ºC per sota de la seva temperatura normal. A l'atmosfera, La Niña es manifesta fent que la zona de convecció es desplaci més cap a l'W, de manera que la pluja és més abundant sobre la regió d'Indonèsia. El fenomen succeeix cada pocs anys i persisteix aproximadament durant 9-12 mesos, si bé alguns episodis poden prolongar-se fins dos anys.
Seguidament presentarem algunes episodis cronològics referent als riscos naturals:
A les dues ultimes dècades del sXX es van presentar a Bolívia cinc fenòmens de El Niño que estan associats a inundacions, sequeres, gelades i gebrades principalment. Aquestes pèrdues es presenten a tot el territori bolivià per la seva composició hidrològica ja que te tres vessants principals: a) la conca del riu Amazones cobreix en el territori bolivià al voltant del 66% de la superfície del país, i els riscos d’inundació son una amenaça generalment present. b) la conca del riu de la Plata cobreix al voltant del 20% del territori nacional. c) les “cuencas cerradas” ubicades a l’altiplà que cobreixen el 14% del territori, son unes conques susceptibles a les sequeres.
Al maig de 1998 un terratrèmol va tenir conseqüències devastadores a tres províncies del departament de Cochabamba. Al voltant de sis mil persones van patir la pèrdua de les seves vivendes i gran part de la població va ser afectada per la destrucció de sistemes de reg, camins, escoles, hospitals i altres serveis basics.
Els incendis forestals ocorreguts al mes d’agost de 1999 van afectar una zona aproximadament de 100000 hectàrees. Els danys observats inclouen a zones urbanes, impactes ambientals, de vegetació, animals, sòls, aigua...
Una fuga de petroli produïda el 2000 deguda a fortes pluges que van causar el desbordament del riu Desaguadero també va causar molts danys, però no se’ls pot contar correctament perquè és una zona principalment indígena i no se’n tenen dades.
Un desastre similar va ocórrer el 1996 degut a la ruptura de dos dics de la planta concentradora de la mina de Porco, ubicada a 50km al SE de la ciutat de Potosí. Segons els informes oficials la descarrega intempestiva dels materials emmagatzemats en el dic va comportar una gran contaminació de l’aigua.
Seguint amb aquesta cadena de desastres l’any 2002 es va produir una nevada que va afectar a les províncies de Potosí causant la mort de quatre persones i mes de trenta mil animals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada