dimarts, 11 de gener de 2011

NACIONALITZACIÓ DELS RECURSOS


Podem definir la nacionalització com "un acte d’alt nivell del govern destinat a un millor maneig de l’economia nacional o la seva reestructuració, a través del qual la propietat privada sobre empreses d’importància és transformada, de manera general i impersonal, en propietat col·lectiva i queda sota domini de l’estat... La nacionalització permet arribar, a través del seu propi efecte i mitjançant un sol acte integral, als complexos processos i resultats necessaris perquè en una ària de l’activitat econòmica nacional, en actual explotació per empresaris particulars: a) quedi eliminada la possibilitat jurídica de ser realitzada per particulars; b) passin a domini de l’estat els béns i elements amb que els empresaris privats la portaven a terme anteriorment; i c) correspongui a l’estat la seva futura explotació".


L’any 2006, el president de Bolívia, Evo Morales va anunciar l'inici del procés de nacionalització dels hidrocarburs del país, fet que va provocar ràpidament mostres de rebuig i preocupació entre els diferents caps d'estat i de govern, sectors econòmics i empreses transnacionals importants, bàsicament al món occidental. Aspectes com la propietat privada, el dret a maximitzar el benefici a qualsevol preu i l'augment d'actuació de les empreses transnacionals als països de l'anomenat Tercer Món van ser la principal causa del perquè aquests principals agents socio-econòmics es van manifestar en contra d'aquesta nacionalització.

Front aquesta política neo-liberal que estava arrasant els pobles de l'Amèrica Llatina, hi ha estats que apostaven per un “nou socialisme”, veient en aquest procés, una oportunitat evident per avançar i poder aplicar mesures per a millorar les condicions de vida de la població, i conseqüentment la d'altres pobles veïns llatino-americans. El president veneçolà Hugo Chávez se situaria a l'avantguarda d'aquesta nova política nomenada per alguns autors com a “Socialisme del s.XXI”.

El procés de nacionalització ja va iniciar-se temps enrere. Va ser recolzat per la majoria de la població del país en el referèndum de caràcter vinculant, celebrat el 18 de juliol del 2004, amb un 92,2 % de la població a favor de la recuperació dels hidrocarburs.

Evo Morales començava a assentar les bases cap a la segona independència, l'econòmica, l'única capaç de garantir la independència política i caminar cap a un futur de justícia i llibertat per a Bolívia, segons ell.


Mentre que uns reflexionen sobre la repercussió d’una possible nacionalització dels recursos naturals, altres fonts confirmaven la no possibilitat de nacionalitzar els recursos naturals. La plena vigència del decret promulgat pel president Evo Morales està subordinada a la subscripció de nous contractes amb les empreses petrolieres. Ara bé, segons l'art. 450 del codi civil bolivià "hi ha contracte quan dos o més persones es posen d'acord per a constituir, modificar o extingir entre si una relació jurídica". Un dels requisits per a la formació dels contractes és el consentiment de les parts. Segons l'art. 473 de la norma civil substantiva "no és vàlid el consentiment prestat per error, o amb violència o dol". En altres paraules, l'Estat i les empreses petrolieres, en el moment de subscriure nous contractes, poden introduir els termes que vegin convenients, però en cap cas poden ser obligats a signar contractes que siguin contraris als seus interessos, perquè això seria causa de l'anul·lació d’aquests. L'art. 3 i l'art. 9 no defineixen en quines condicions es portaria a terme aquesta presa de control dels camps en cas que l'Estat i les empreses petrolieres no arribessin a un acord per a la subscripció dels nous contractes. Els camps petroliers serien ocupats per la força pública? Quina seria la situació laboral dels treballadors d'aquestes empreses? En el règim jurídic actual els camps petrolífers són propietat de les empreses petrolieres, de manera que l'Estat només podria prendre a càrrec seu l'operació dels camps si existís una norma jurídica que regulés la nacionalització de la indústria petroliera, o l'expropiació de les empreses petrolieres.


Quin va ser el veritable motiu del President Evo Morals per promulgar aquest decret suprem que no nacionalitza els hidrocarburs i subordina la participació de l'Estat en aquest sector de l'economia a la subscripció de nous contractes? La primera hipòtesi és que el President pretén amb aquesta norma jurídica - i tota la parafernalia de discursos, elogis i aplaudiments - pressionar les empreses petrolieres per millorar les rendes petrolieres. La segona hipòtesi és que desitja desfer-se de manera basta d'una de les seves principals promeses electorals per preservar la seva encara elevada popularitat en vistes a l'Assemblea Constituent. D’aquí cent vuitanta dies - o abans - ho sabrem. De moment, la nacionalització de la indústria petroliera ha estat rebutjada pel nou govern.


A continuació presentem un documental relacionat directament amb la temàtica de la nacionalització dels recursos naturals arran de l'entrada del president Bolivià Evo Morales al poder l'any 2006.

Aquest documental està extret de la televisió de Catalunya, en concret del programa 30 minuts.


Les raons de Bolívia



Font de la imatge: http://tsaafd-rosaleda.blogspot.com/2010/10/ver-vamos-con-los-apuntes-de-fol-del.html


Font de la imatge: http://www.periodicopukara.com/pasados/pukara-23-articulo-del-mes.php

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada