Breu història de Bolívia
- Els últims descobriments arqueològics indican que la colonització de les muntanyes andines remunta a uns 21.000 anys.
Font de la imatge http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.mapasargenguide.com.ar/
- La historia de Bolívia s’inicia en una època multicultural on s’hi van desenvolupar a la zona altiplànica diverses ètnies com; la Viscachanense, la Ayampitinense, la Chiripa, la Wancarani, els Urus i particularment la Tiwanacota, aquesta última va ser el primer Imperi Andí, els quals van crear la ciutat de Tiwanacu.
Runas de Tiwanacu
Font de la imatge: http://www.mashipura.com/site/modules/viaggi/item.php?itemid=207&keywords=per%F9
Font de la imatge: http://www.mashipura.com/site/modules/viaggi/item.php?itemid=207&keywords=per%F9
- L’arriba dels espanyols data en 1532, va ser duta a terme pel conegut conqueridor F. Pizarro que va encetar una revolta on es van veure afectades i transformades totes les estructures que sustentaven les antigues civilitzacions.
F.Pizarro
Font de la imatge: http://www.biografiasyvidas.com
Font de la imatge: http://www.biografiasyvidas.com
- La vinguda dels nous visitants va provocar grans canvis en el territori, alterant el terreny amb els inicis de les explotacions i les noves ordenacions de les demarcacions.
- Bolívia com a tal, va ser constituïda el 6 d’agost de l’any 1825 i nombrada com a República, lliure, independent i sobirana.
Font de la imatge: http://radiolanegra.blogspot.com/
- Fins la dècada del 1940 i principis
dels ’50, la Colònia va ser escenari de totes aquestes activitats de producció i explotació. A partir d’aquesta etapa, Bolívia començà a experimentar un reemplaçament en l’esquelet productiu del país. Llurs terreny emprèn una redefinició i reorganització en un marc on emergeix la vida democràtica. Cal destacar que Bolívia fou de les primeres repúbliques llatines en revelar-se.
Departaments i any de creació:
Departament de Chuquisaca: Creat el 23 de gener de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
Departament de la Paz: Creat el 23 de gener de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
Departament de Cochabamba: Creat el 23 de gener de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
Departament de Oruro: Creat el 5 de setembre de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
El Departament de Potosí: Creat el 23 de gener de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
Departament de Tarija: Creat el 24 de setembre de 1831, durant el govern de Mariscal Andrés de Santa Cruz
El departament de Santa Cruz: Creat el 23 de gener de 1826, durant el govern de Mariscal Antonio José de Sucre
El departament del Beni: Creat el 18 de novembre de 1842, durant el govern del General José Ballivián
El departament de Pando: Creat el 24 de setembre de 1938, durant el govern del Teniente Coronel Germán Busch
Font de la imatge: http://boliviacultura.com/bolivia_es.htm
Influència antròpica cap al medi físic
La influència antròpica a Bolívia data des de les civilitzacions més primàries. Podríem dir que l’home habita en aquestes terres des de l’any 20.000 A.C. Com sabem les antigues tribus indígenes no van tenir cap mena de dificultat a l’hora de establir-se en emplaçaments dificultosos. Per hostilitzar moltes de les contrarietats del medi físic els homes s’instal·laven agrupats en aldees.
Per poder estudiar i entendre moltes de les característiques i aspectes que envolten el relleu bolivià cal tenir en compte la influència antròpica que ve donava des de temps enrere i que ja inicià una transformació en l’època del quaternari.
Font de la imatge: http://www.hoybolivia.com/Seccion.php?IdSeccion=35&_pagi_pg=2
L’arribada dels colonitzadors va emprendre grans canvis en el relleu. Aquests nouvinguts varen instal·lar extensos cultius, que van modificar bona part del rellevament andí, provocant transformacions en la dinàmica natural, modificant els sòls a causa de la creació de nous conreus. Aquest aprofitament inicià la modificació i pèrdua de moltes espècies vegetals i l’alteració dels glaciars.
L’arribada dels europeus a la zona va ser molt emfatitzada, l’aixecament de mines va provocar importants canvis ecològics. El creixement urbà, les instal·lacions de camins i altres comunicacions van encetar grans impactes en la zona.
Mapa de Perú y Bolivia. Charles Desinh, 1856
Font de la imatge:http://cronicascartograficas.files.wordpress.com/2008/10/mapa-de-bolivia-charles-desinh-1856.gif
A conseqüència de la colonització, l’aprofitament vertical del medi físic andí va desaparèixer, els colonitzadors obligaven als hostils a reduir-se en petites extensions territorials. Els conquistadors obligaren als indígenes a aprofitar més intensivament les terres i el medi físic, aquest factor va significar un empitjorament acusat en el relleu, provocant fortes erosions. Les noves instal·lacions per poder abastir a grans poblacions van ser causants d’aquesta continua erosió.
Porco, una de les minas més antigues de plata, Bolívia
Font de la imatge:http://cronicascartograficas.files.wordpress.com/2008/10/mapa-de-bolivia-charles-desinh-1856.gif
Poc a poc els cultius es varen ampliar per emprar-se en la comercialització, factor que va desencadenar greus modificacions.
La cultura indígena utilitzava unes tècniques d’equilibri amb el medi ambient a l’hora d’extreure els recursos naturals i obtenir de la natura un benefici propi, aquesta harmonia va ser interrompuda pels colonitzadors.
Al llarg dels anys, tal com s’han vist en diferents investigacions, o com és el cas d’un dels estudis sobre l’influència antròpica cap a la vegetació “Dinámica sucesional de la vegetación en un sistema agrícola con descanso largo en el Altiplano central boliviano”, a causa de les diferents tècniques empleades pel cultius, moltes espècies tan animals com vegetals s’han vist obligades a una adaptació total al medi, configurant noves comunitats vegetatives i faunístiques.
Podríem concloure doncs que la major part d’ impactes en el medi s’inicia en l’època de la colonització, i que any rere any les amenaces han anat augmentant, sent les de més pes totes aquelles relacionades amb els cultius i les extraccions mineres.
Cultius de la Paz
Font de la imatge: http://www.skyscraperlife.com/fotografia/22877-paisajes-bolivia-vs-peru.html
Aquestes problemàtiques són semblants a altres qüestions que envaeixen els països veïns, però encara així podem destacar problemàtiques amb una certa singularitat en el territori bolivià com són; l’erosió dels sòls, la pèrdua de biodiversitat, el sobrepastoreig o d’altres conseqüència pel medi que pot ocasionar la mineria.
Terrasses de cultius, Pulacayo, Bolivia
Font de la imatge: http://www.viajeros.com/fotos/pulacayo-ex-pueblo-minero-con-una-tremenda-historia-bolivia/1118778
Ressenyes polítiques de Bolívia
El “Alto Perú”, que correspon a l’actual territori de Bolívia, va ser conquerit l’any 1538 per l’espanyol Pizarro. Amb la colonització per part dels espanyols, es van fundar diverses ciutats: Sucre, Potosí, La Paz i Cochabamba.
Bolívia és una de les primeres colònies en revelar-se. L’any 1825 aconsegueixen la independència i l’11 d’agost el país pren el nom de Bolívia. L’any 1826, Simón Bolívar, qui havia estat al capdavant de la revolta, redacta la primera constitució
Des de principis de la seva independència, Bolívia va tenir períodes d’inestabilitat política.
• 1952. Víctor Paz Estenssoro, un dels fundadors del Movimiento nacionalista revolucionario ( MNR), va arribar al poder. Sota el seu mandat, el govern va entrar en una era de reformes econòmiques i socials, on la principal característica, va ser la nacionalització de les companyies mineres i la redistribució de les terres. La revolució del 52 no va arribar a una estratègia sòlida. Els recursos naturals no van generar ingressos per el país i el pobles, però si que la oligarquia hi va treure profit.
• 1964. Entra al poder el general René Barrientos Ortuño després d’una insurrecció per part dels miners i seguit d’un cop d’estat. Es va instaurar una política econòmica conservadora i es van reprimir els moviments de guerrilla antigubernamentals concentrats bàsicament en les zones mineres muntanyoses.
• 1967: Barrientos es veu forçat a deixar el seu càrrec. Entra al poder el vicepresident Siles Salinas, qui al poc temps va ser derrocat per el general Ovando, soci de Barrientos en el cop d’estat del 1964. L’any 1969, nacionalitza la Gulf Oil Company de Bolívia. Un altre general, Juan José Torres, Cap de l’Estado Mayor, destitueix a Ovando. Per la seva banda, Torres va participar a la campanya bèl•lica que va acabar amb la vida del “Che”, va recolzar als militars i va ampliar “l’apertura democràtica”.
• 1971: El coronel Hugo Banzer Súarez, cap del Colegio Militar, va entrar al poder amb el recolzament de l’exèrcit. intenta dur a terme un cop d’estat, però aquest cop els militars són lleials al govern. Va haver d’exiliar- se. Per altra banda, es va instaurar “la asambleadel pueblo” el juny del mateix any, on li van ser assignades les funcions de l’antic parlament. Posteriorment, l’agost d’aquell any, cau Torres del poder, de forma que Bánzer va ser portat a la presidència. El seu govern va adoptar una línia favorable al sector privat i va prohibir les activitats dels partits d’esquerres. Banzer va promoure una democratització gradual.
• 1978: Entra al poder el General Juan Pereda Asbún.
Entre el període de 1978 i 1985, va haver-hi un seguit de governants provisoris, degut a la inestabilitat política i econòmica del país, entre els quals figuren Padilla, Guevara, Natusch, Gueiler, García-Meza, Torrelio i Vildoso.
• 1982: Hernán Siles Zuazo va entrar a la presidència gràcies al poder militar. Va constituir un govern d’unió popular, però la seva acció va ser paralitzada per l’agitació social d’aquell moment.
• 1985: Víctor Paz Estenssoro torna al poder. Es va trobar amb una situació econòmica desastrosa. Tot i així, va aconseguir aixecar l’economia del país i reduir la inflació introduint mesures d’austeritat i recorrent a inversors estrangers.
• 1989, Jaime Paz Zamora va entrar al poder de Bolívia.
• 1993, Gonzalo Sánchez de Lozada, empresari miner, va entrar al poder.
La pau no va durar molt temps, l’any 2002, sota el poder de Jorge Quiroga, una nova onada de crisis i per tan de mandataris, va desencadenar-se al país i va donar pas als governs de Gonzalo Sánchez de Lozada, Carlos Mesa, Eduardo Rodríguez i per últim Evo Morales.
Situació política, econòmica i social
Després de l’elecció d’Evo Morales, el país travessa una etapa de “revolució democràtica i cultural” per a satisfer les demandes de la seva població majoritàriament indígena. La redacció d’una nova Constitució, ha estat la pedra angular d’aquesta transformació. Bolívia està profundament dividida tant ideològica com geogràficament. Des de 2006, a Bolívia s’ha experimentat un fort impuls autonòmic basat en les demandes dels departaments de l’est. El desembre de 2009, es van celebrar eleccions generals i referèndums autonòmics que van donar una sobrada victòria al president Evo Morales. L’abril de 2010, es van celebrar eleccions locals. El control dels recursos naturals i la redistribució de la terra són temes bastant controvertits. El govern bolivià, està portant a terme una política de “coca sí, cocaïna no”, que implica la lluita contra la droga, però permet la producció de coca en determinades condicions. La política econòmica del Govern afavoreix un paper més fort de l’Esta, inclosa la nacionalització d’empreses estrangeres d’extracció de recursos naturals i de telecomunicacions.
El Govern bolivià ha donat passos important en l’àmbit del drets econòmics, socials i culturals. Tot i així, segueixen les dificultats relacionades amb les llibertats civils i amb les garanties processals. Una qüestió preocupant, és la presència dels treballs forçats. La nova Constitució reconeix els drets de la població indígena però es segueixen denunciant casos de racisme i discriminació.
L’economia de Bolívia està funcionant bé. En aquests últims anys, el país ha experimentat un auge d eles exportacions liderat pels sectors dels hidrocarburs i l’explotació minera, que va proporcionar una millora del creixement i una consolidació de la posició exterior i fiscal, però va accelerar la inflació. Tot i les tendències predominantment positives, els índexs d’inversió privada segueixen estant entre els més baixos de la regió. El creixement real del PIB ha crescut fins el 6,15% i es calcula que a finals de 2009 es situarà entre el 3 i el 5%. La crisi econòmica mundial està afectant a Bolívia sobretot pel descens dels preus de matèries primes i de la remesa, però tot i així el creixement econòmic segueix sent positiu.
Des d’una perspectiva social, l’exclusió històrica de la població indígena ha donat pas a una situació de pobresa crònica i de gran desigualtat. Encara que es pugui observar un cert progrés en relació a l’assoliment dels Objetivos de Desarrollo del Mileno, segueix sent encara molt insuficient. Diversos indicadors socials mostren els forts prejudicis negatius contra les dones i les poblacions indígenes. La pobresa i desigualtat a Bolívia mereixen una atenció permanent per part de la comunitat de donants.
Bolívia és un país de gran diversitat geogràfica i ecològica i una de les regions més riques pel seu clima, sòl,ecosistemes, vegetació i fauna. La nova Constitució, posa gran èmfasis en la protecció del medi ambient. Per a Bolívia, el canvi climàtic tindrà impactes significatius en la salut, el subministre d’aigua i la seguretat alimentària. Bolívia té un potencial energètic important, tant de fonts renovables com no renovables,en especial el Gas Natural ( Bolívia té les segones reserves més importants de gas natural de Sudamèrica), liti, energia hidroelèctrica, solar i eòlica.
 |
| fuente: blog solidaridad Bolivia |
El següent enllaç permet fer-nos una idea prou concreta sobre la situació tan política, social i econòmica del país. A través del testimoni de diferents bolivians podrem entendre més com viu aquest país en l'actualitat.
Bolívia, tradició versus progrés
Bolívia, tradició versus progrés
Bolívia, com ja hem dit a la part física, és un país localitzat en ple cor de Sud Amèrica. La seva part oriental conté una extensa porció de la Serralada dels Andes, a on s’hi situa el chaco bolivià. La part sud-oriental limita amb el Brasil i presenta característiques tropicals. La part central, correspon a les valls mesotèrmiques del país. Aquesta interessant disposició geogràfica i la important població d’amerindis originaris van adquirir i barrejar elements culturals espanyols a les seves tradicions ancestrals. La població castellanoparlant segueix, usualment, els costums occidentals, tot i que es nota molt la forta influència dels costums mestissos i natius en esdeveniments tant naturals com la col·locació de “la pedra fonamental” d’una construcció o a les múltiples celebracions religioso-paganes que abunden al llarg de tot el país.
EL VESTUARI
LA MÚSICA
A l’extrem oriental de les terres baixes del nord de Bolívia, la influència jesuïta sobre el talent musical chiquitano, moxos i guaraní ha deixat un llegat singular que encara avui es posa de manifest i que es manté particularment fort en les tradicions musicals de la veïna Paraguay. A més de les aventures econòmiques, els jesuïtes van estimular l’educació i la difusió de la cultura de l’època entre les tribus. Artistes i músics extremadament capaços, els indis van crear instruments musicals d’artesania (els famosos violins i arpes que es fabriquen actualment a el Chaco), i van aprendre i a interpretar la música barroca italiana, inclosa la mateix òpera. Van oferir concerts fins i tot als llocs més remots, amb actuacions de dansa i teatre, que podrien haver competit a escala europea. A Bolívia, els espectacles de música popular se’ls anomena peñas i funcionen a la majoria de les grans ciutats, tant per als vilatans com pels turistes.
Un altre instrument de cora, el violí chapaco, va tenir el seu origen a Tarija i és una variació del violí europeu. És l’instrument preferit entre Setmana Santa i la festa de Sant Roc, que es celebra a principis de setembre.
Altres instruments destacats de vent són el tarka i el sikuri, instruments importants de les tarqueadas i sicureadas de l’Altiplà rural, així com el pinquillo, una flauta de carnaval de la que s’obtenen diversos tons aguts. Els instruments de vent fets de fusta i propis de la zona de Tarija són l’erke, la caña i la camacheña. L’erke, conegut també com a phututu, està fet d’una banya de vaca i es toca exclusivament entre Any nou i Carnaval. Des de la festa de Sant Roc (principis de setembre) fins a final d’any, s’utilitza la camacheña, un tipus de flauta. La caña, un pal de canya de tres metres de longitud amb una banya de vaca en un extrem, és similiar a un corn alpí en quan a aspecte i to.
La percussió també figura a la majoria de festes i altres actuacions musicals folcklòriques, com a tonalitat de fons per la música típicament armoniosa de les melodies dels instruments de vent fets de fusta. A les zones altes, el tambor més popular és el granhuankara.
La cultura boliviana
Bolívia, com ja hem dit a la part física, és un país localitzat en ple cor de Sud Amèrica. La seva part oriental conté una extensa porció de la Serralada dels Andes, a on s’hi situa el chaco bolivià. La part sud-oriental limita amb el Brasil i presenta característiques tropicals. La part central, correspon a les valls mesotèrmiques del país. Aquesta interessant disposició geogràfica i la important població d’amerindis originaris van adquirir i barrejar elements culturals espanyols a les seves tradicions ancestrals. La població castellanoparlant segueix, usualment, els costums occidentals, tot i que es nota molt la forta influència dels costums mestissos i natius en esdeveniments tant naturals com la col·locació de “la pedra fonamental” d’una construcció o a les múltiples celebracions religioso-paganes que abunden al llarg de tot el país.
EL VESTUARI
La vestimenta varia d’acord a la zona geogràfica del país. En alguns llocs s’utilitza la roba lleugera i en altres la d’abric, segons la temperatura de la zona. A la zona de l’Altiplà és normal veure multicolors, vestits principalment confeccionats amb llanes de llama, alpaca, vicunya o ovella, que han estat tenyits utilitzant colorants naturals coneguts com anilina. Aquestes vestimentes capturen ràpidament l’atenció dels visitants que acaben adquirint peces de roba completes. El vestuari porta inclòs, generalment, teixits amb patrons geomètrics, ocasionalment zoomorfs i antropomorfes, i barres conegudes com Aguayos o – en quechua – lliqllas. És comuna la presència d’aquests elements en comunitats dels aymaras, quechuas, urus i chipayas, huarani, tupihuarani, amb variacions en tons o colors depenent de la comunitat.
Aguayos, vestuari típic de la zona de l'Altiplà
Font: http://www.vincetmanu.com/tradiciones_bolivia/tejido_andino_intro.asp
Font: http://www.vincetmanu.com/tradiciones_bolivia/tejido_andino_intro.asp
A les ciutats, els descendents indígenes que van migrar han adquirit també vestimentes característiques d’origen colonial, i que amb el temps han donat origen a la paraula cholo i chola. Les dones són les millors representants d’aquesta herència, ja que es pot diferenciar clarament el vestuari de dones potosines, orurenyes, pacenyes, cochabambines, chuquisaquenyes i tarijenyas. Inclòs a La Paz, les comunitats afrobolivianes han sabut mantenir tradicions, música i vestimentes característiques i molt diferenciables de la resta sense això significar una pèrdua de vistositat, galanor i bellesa.
Cholo o chola, vestit típic de les ciutats
Font: http://isabelvelascoc.blogspot.com/2010/07/la-cholita-pacena.html
Font: http://isabelvelascoc.blogspot.com/2010/07/la-cholita-pacena.html
Les zones orientals presenten característiques similars en quant a vestimenta. També són les dones les que mostren més ricament tota la vistositat del vestuari típic d’aquesta regió. Els vestits són d’una sola peça, llargs i màniga curta amb vores rematades d’encaix o llaços de colors. Els tipoy, com així es denominen aquests vestits, estan confeccionats amb fils suaus i pintats amb motius alegres i dissenys de flors. Generalment les dones no porten barret però prefereixen els arranjaments en els quals una flor està subjectada als cabells, a vegades trenats en una peça i a vegades en dues. Els homes utilitzen barrets d’ala ample confeccionats de vímet o cuir, molt adequat pel treball del camp on la temperatura és agradable, tot i que moltes vegades massa elevada.
Tipoy, vestit típic de les zones orientals
Font: http://bo.lirondo.com/Beni/San-Joaquin198243/Folclore/El-Tipoy/23130/1
Font: http://bo.lirondo.com/Beni/San-Joaquin198243/Folclore/El-Tipoy/23130/1
La música popular folcklòrica boliviana ha sofert molt poques transformacions degut a l’aïllament geogràfic del país. Encara avui en dia s’utilitzen instruments prehispànics, com les variants del Siku o de la quena. Algunes de les músiques típiques de les regions orientals amazòniques i chaquenyes i andino-bolivianes són el carnavalito, el taquirari, la chovena, kauyo, huayño. Etc. Numeroses i molt variades són les danses típiques, ja sigui en les àrees oriental tropical com en les àrees andines.
Tot i que les tradicions musicals dels Andes han evolucionat a partir d’una sèrie d’influències preincaiques, inques, espanyoles, amazòniques i inclús africanes, cada regió de Bolívia ha desenvolupat tradicions musicals característiques, així com danses i instruments. El so de la música andina, des del fred de l’Altiplà, és adequadament persistent i planyívol, mentre que el de la més càlida Tarija, amb el seu complement d’estranys instruments musicals, ofereix uns tons més vibrants i acolorits. Tot i que la música original andina va ser exclusivament instrumental, les tendències cap a la popularització de magnífiques melodies han inspirat l’afegit d’inques apropiadament tràgiques, agredolces o taciturnes.
Tot i que les tradicions musicals dels Andes han evolucionat a partir d’una sèrie d’influències preincaiques, inques, espanyoles, amazòniques i inclús africanes, cada regió de Bolívia ha desenvolupat tradicions musicals característiques, així com danses i instruments. El so de la música andina, des del fred de l’Altiplà, és adequadament persistent i planyívol, mentre que el de la més càlida Tarija, amb el seu complement d’estranys instruments musicals, ofereix uns tons més vibrants i acolorits. Tot i que la música original andina va ser exclusivament instrumental, les tendències cap a la popularització de magnífiques melodies han inspirat l’afegit d’inques apropiadament tràgiques, agredolces o taciturnes.
Instrument: Quena
Font: http://articulo.mercadolibre.com.ar/MLA-113104332-quena-boliviana-de-jacaranda-_JM
Font: http://articulo.mercadolibre.com.ar/MLA-113104332-quena-boliviana-de-jacaranda-_JM
A l’extrem oriental de les terres baixes del nord de Bolívia, la influència jesuïta sobre el talent musical chiquitano, moxos i guaraní ha deixat un llegat singular que encara avui es posa de manifest i que es manté particularment fort en les tradicions musicals de la veïna Paraguay. A més de les aventures econòmiques, els jesuïtes van estimular l’educació i la difusió de la cultura de l’època entre les tribus. Artistes i músics extremadament capaços, els indis van crear instruments musicals d’artesania (els famosos violins i arpes que es fabriquen actualment a el Chaco), i van aprendre i a interpretar la música barroca italiana, inclosa la mateix òpera. Van oferir concerts fins i tot als llocs més remots, amb actuacions de dansa i teatre, que podrien haver competit a escala europea. A Bolívia, els espectacles de música popular se’ls anomena peñas i funcionen a la majoria de les grans ciutats, tant per als vilatans com pels turistes.
INSTURMENTS
Un altre instrument de cora, el violí chapaco, va tenir el seu origen a Tarija i és una variació del violí europeu. És l’instrument preferit entre Setmana Santa i la festa de Sant Roc, que es celebra a principis de setembre.
Instrument: Charango
Font: http://blocs.xtec.cat/mpalau42/2010/03/11/xarango/
Font: http://blocs.xtec.cat/mpalau42/2010/03/11/xarango/
Instrument: Violí chapaco
Font: http://pacoweb.net/Cuerdas/cuevioli.htm
Font: http://pacoweb.net/Cuerdas/cuevioli.htm
Abans de l’arribada del charango, la melodia estava exclusivament a càrrec dels instruments de fusta i vent. Els més reconeguts de tots ells són la quena i la zampoña (flauta combinada), que apareixen a la majoria de les actuacions musicals tradicionals. Les quenes són senzilles flautes de jonc que es toquen bufant per un orifici en un extrem. Les zampoñas més complexes es toquen forçant l’aire a través dels extrems oberts de joncs lligats per ordre de tamany, molt sovint en fileres dobles. Tant les quenas com les zampoñas apareixen en una àmplia varietat de tamanys i gammes tonals. Tot i que la quena estava destinada, originalment, a interpretacions soliestes de peces musicals conegudes com yaravíes, les dues flautes es toquen ara com a part d’un conjunt musical. El bajón, una enorme flauta combinada, amb boquetes separades a cada jonc, acompanya les festivitats de les comunitats de moxos, a les terres baixes de Beni. Mentres es toca, s’ha d’apoiar al terra o ser transportat per dues persones.
Instrument: Zampoña
Font: http://vietnamyelmundohispano.blogspot.com/2009/12/musica-y-bailes-de-bolivia.html
Font: http://vietnamyelmundohispano.blogspot.com/2009/12/musica-y-bailes-de-bolivia.html
Instrument: Bajón
Font: http://www.memoriaactiva.org.py/noticias/boletin2.htm
Font: http://www.memoriaactiva.org.py/noticias/boletin2.htm
Altres instruments destacats de vent són el tarka i el sikuri, instruments importants de les tarqueadas i sicureadas de l’Altiplà rural, així com el pinquillo, una flauta de carnaval de la que s’obtenen diversos tons aguts. Els instruments de vent fets de fusta i propis de la zona de Tarija són l’erke, la caña i la camacheña. L’erke, conegut també com a phututu, està fet d’una banya de vaca i es toca exclusivament entre Any nou i Carnaval. Des de la festa de Sant Roc (principis de setembre) fins a final d’any, s’utilitza la camacheña, un tipus de flauta. La caña, un pal de canya de tres metres de longitud amb una banya de vaca en un extrem, és similiar a un corn alpí en quan a aspecte i to.
La percussió també figura a la majoria de festes i altres actuacions musicals folcklòriques, com a tonalitat de fons per la música típicament armoniosa de les melodies dels instruments de vent fets de fusta. A les zones altes, el tambor més popular és el granhuankara.
Instrument: Sikuri
Font: http://www.myspace.com/micaelachauqueysugrupo/blog/488532014
Font: http://www.myspace.com/micaelachauqueysugrupo/blog/488532014
Instrument: Pinquillo
Font: http://www.todocoleccion.net/flauta-pinquillo-peru~x26628376
Font: http://www.todocoleccion.net/flauta-pinquillo-peru~x26628376
Instrument: Erke
Font: http://www.bolivianstuff.com/product_info.php?products_id=2109&language=es
Font: http://www.bolivianstuff.com/product_info.php?products_id=2109&language=es
Instrument: Camachena
Font: http://mellisaweb.galeon.com/
Font: http://mellisaweb.galeon.com/
Instrument: Caña
Font: http://tierradevientos.blogspot.com/2011/03/el-erque-o-erke.html
Font: http://tierradevientos.blogspot.com/2011/03/el-erque-o-erke.html
Instrument: Granhuankara
Font: http://mariopercusion.blogspot.com/2011/05/bombos-altiplanicos.html
Font: http://mariopercusion.blogspot.com/2011/05/bombos-altiplanicos.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada