Bolívia, com ja hem dit a la part física, és un país localitzat en ple cor de Sud Amèrica. La seva part oriental conté una extensa porció de la Serralada dels Andes, a on s’hi situa el chaco bolivià. La part sud-oriental limita amb el Brasil i presenta característiques tropicals. La part central, correspon a les valls mesotèrmiques del país. Aquesta interessant disposició geogràfica i la important població d’amerindis originaris van adquirir i barrejar elements culturals espanyols a les seves tradicions ancestrals. La població castellanoparlant segueix, usualment, els costums occidentals, tot i que es nota molt la forta influència dels costums mestissos i natius en esdeveniments tant naturals com la col·locació de “la pedra fonamental” d’una construcció o a les múltiples celebracions religioso-paganes que abunden al llarg de tot el país.
EL VESTUARI
La vestimenta varia d’acord a la zona geogràfica del país. En alguns llocs s’utilitza la roba lleugera i en altres la d’abric, segons la temperatura de la zona. A la zona de l’Altiplà és normal veure multicolors, vestits principalment confeccionats amb llanes de llama, alpaca, vicunya o ovella, que han estat tenyits utilitzant colorants naturals coneguts com anilina. Aquestes vestimentes capturen ràpidament l’atenció dels visitants que acaben adquirint peces de roba completes. El vestuari porta inclòs, generalment, teixits amb patrons geomètrics, ocasionalment zoomorfs i antropomorfes, i barres conegudes com Aguayos o – en quechua – lliqllas. És comuna la presència d’aquests elements en comunitats dels aymaras, quechuas, urus i chipayas, huarani, tupihuarani, amb variacions en tons o colors depenent de la comunitat.
Aguayos, vestuari típic de la zona de l'Altiplà
A les ciutats, els descendents indígenes que van migrar han adquirit també vestimentes característiques d’origen colonial, i que amb el temps han donat origen a la paraula cholo i chola. Les dones són les millors representants d’aquesta herència, ja que es pot diferenciar clarament el vestuari de dones potosines, orurenyes, pacenyes, cochabambines, chuquisaquenyes i tarijenyas. Inclòs a La Paz , les comunitats afrobolivianes han sabut mantenir tradicions, música i vestimentes característiques i molt diferenciables de la resta sense això significar una pèrdua de vistositat, galanor i bellesa.
Cholo o chola, vestit típic de les ciutats
Les zones orientals presenten característiques similars en quant a vestimenta. També són les dones les que mostren més ricament tota la vistositat del vestuari típic d’aquesta regió. Els vestits són d’una sola peça, llargs i màniga curta amb vores rematades d’encaix o llaços de colors. Els tipoy, com així es denominen aquests vestits, estan confeccionats amb fils suaus i pintats amb motius alegres i dissenys de flors. Generalment les dones no porten barret però prefereixen els arranjaments en els quals una flor està subjectada als cabells, a vegades trenats en una peça i a vegades en dues. Els homes utilitzen barrets d’ala ample confeccionats de vímet o cuir, molt adequat pel treball del camp on la temperatura és agradable, tot i que moltes vegades massa elevada.
Tipoy, vestit típic de les zones orientals
La música popular folcklòrica boliviana ha sofert molt poques transformacions degut a l’aïllament geogràfic del país. Encara avui en dia s’utilitzen instruments prehispànics, com les variants del Siku o de la quena. Algunes de les músiques típiques de les regions orientals amazòniques i chaquenyes i andino-bolivianes són el carnavalito, el taquirari, la chovena, kauyo, huayño. Etc. Numeroses i molt variades són les danses típiques, ja sigui en les àrees oriental tropical com en les àrees andines.
Tot i que les tradicions musicals dels Andes han evolucionat a partir d’una sèrie d’influències preincaiques, inques, espanyoles, amazòniques i inclús africanes, cada regió de Bolívia ha desenvolupat tradicions musicals característiques, així com danses i instruments. El so de la música andina, des del fred de l’Altiplà, és adequadament persistent i planyívol, mentre que el de la més càlida Tarija, amb el seu complement d’estranys instruments musicals, ofereix uns tons més vibrants i acolorits. Tot i que la música original andina va ser exclusivament instrumental, les tendències cap a la popularització de magnífiques melodies han inspirat l’afegit d’inques apropiadament tràgiques, agredolces o taciturnes.
Instrument: Quena
A l’extrem oriental de les terres baixes del nord de Bolívia, la influència jesuïta sobre el talent musical chiquitano, moxos i guaraní ha deixat un llegat singular que encara avui es posa de manifest i que es manté particularment fort en les tradicions musicals de la veïna Paraguay. A més de les aventures econòmiques, els jesuïtes van estimular l’educació i la difusió de la cultura de l’època entre les tribus. Artistes i músics extremadament capaços, els indis van crear instruments musicals d’artesania (els famosos violins i arpes que es fabriquen actualment a el Chaco), i van aprendre i a interpretar la música barroca italiana, inclosa la mateix òpera. Van oferir concerts fins i tot als llocs més remots, amb actuacions de dansa i teatre, que podrien haver competit a escala europea. A Bolívia, els espectacles de música popular se’ls anomena peñas i funcionen a la majoria de les grans ciutats, tant per als vilatans com pels turistes.
INSTURMENTS
Tot i que el so marcial de petites bandes d’instruments de metall pobrament assajats sembla formar part integral de la majoria de festes sud-americanes, les tradicions musicals andines utilitzen una varietat d’instruments que es remuntes als temps pre-colonials. Només té arrels europees el popular charango, similar a l’ukelele (basat a la vihuela i bandúrria, d’origen espanyol, formes antigues de la guitarra i la mandolina). A principis del s. XVII els natius andins ja havien barrejat i adaptat els dissenys espanyols en un que reproduïa millor la seva escala pentatònica, un instrument de deu cordes de panxa de llama (disposades en cinc parells) i una caixa de ressonància de quirquincho (closca d’armadillo). Els charangos moderns no són gaire diferents d’aquells altres models antics, tot i que el material que s’utilitza actualment per fabricar les caixes de ressonància és la fusta, degut a l’escassetat i fragilitat dels quirquinchos, com als esforços per millorar la qualitat del so.
Un altre instrument de cora, el violí chapaco, va tenir el seu origen a Tarija i és una variació del violí europeu. És l’instrument preferit entre Setmana Santa i la festa de Sant Roc, que es celebra a principis de setembre.
Instrument: Charango
Abans de l’arribada del charango, la melodia estava exclusivament a càrrec dels instruments de fusta i vent. Els més reconeguts de tots ells són la quena i la zampoña (flauta combinada), que apareixen a la majoria de les actuacions musicals tradicionals. Les quenes són senzilles flautes de jonc que es toquen bufant per un orifici en un extrem. Les zampoñas més complexes es toquen forçant l’aire a través dels extrems oberts de joncs lligats per ordre de tamany, molt sovint en fileres dobles. Tant les quenas com les zampoñas apareixen en una àmplia varietat de tamanys i gammes tonals. Tot i que la quena estava destinada, originalment, a interpretacions soliestes de peces musicals conegudes com yaravíes, les dues flautes es toquen ara com a part d’un conjunt musical. El bajón, una enorme flauta combinada, amb boquetes separades a cada jonc, acompanya les festivitats de les comunitats de moxos, a les terres baixes de Beni. Mentres es toca, s’ha d’apoiar al terra o ser transportat per dues persones.
Instrument: Zampoña
Altres instruments destacats de vent són el tarka i el sikuri, instruments importants de les tarqueadas i sicureadas de l’Altiplà rural, així com el pinquillo, una flauta de carnaval de la que s’obtenen diversos tons aguts. Els instruments de vent fets de fusta i propis de la zona de Tarija són l’erke, la caña i la camacheña. L’erke, conegut també com a phututu, està fet d’una banya de vaca i es toca exclusivament entre Any nou i Carnaval. Des de la festa de Sant Roc (principis de setembre) fins a final d’any, s’utilitza la camacheña, un tipus de flauta. La caña, un pal de canya de tres metres de longitud amb una banya de vaca en un extrem, és similiar a un corn alpí en quan a aspecte i to.
La percussió també figura a la majoria de festes i altres actuacions musicals folcklòriques, com a tonalitat de fons per la música típicament armoniosa de les melodies dels instruments de vent fets de fusta. A les zones altes, el tambor més popular és el granhuankara.
Instrument: Sikuri
Instrument: Pinquillo
Instrument: Erke
Instrument: Camachena
Instrument: Caña
Instrument: Granhuankara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada